miércoles, 13 de mayo de 2009

The Go-Betweens - The clock

The Go-Betweens editaron seis LP's en la década de los 80. Después de doce años de silencio, volvieron con mis dos discos preferidos de la banda: The friends of Rachel Worth (2000) y Bright yellow bright orange (2003). Del primero he escogido la canción The clock, un ejemplo de su capacidad para hacer canciones de pop redondas pero con la suficiente complejidad melódica para no ser pegajosas. Un segundo homenaje, pues, a Grant McLennan.

4 comentarios:

  1. Realment la cançó desperta simpatia. Les veus son dolces, els cànons no carreguen. El guitarreo és prou elegant. Però trobo que repeteix molt la tonada, no?

    ResponderEliminar
  2. El millor és el començament. El punteig inicial fa pensar que la guitarra tindrà més presència, però després no és així. Fa la primera volta i torna a començar, exactament igual. Una i dos. Popero total. DEsprés ve el solo de... organillo? i tornem a fer una tercera volta, però clar, només ha canviat el punteig de guitarra inicial (que a mi m'agrada molt i ja he dit que sembla que hagi d'anar a més) pel solo d'organillo. Com sigui, la cançó, per ser popera està molt però que molt bé!!! Visca Radiorodablas! Al soulseek van!

    ResponderEliminar
  3. El pop es así, darling, estrofa-estribillo-estrofa... Estos por lo menos son elegantes y nada pegajosos.

    ResponderEliminar
  4. podriem dir que és un pop-a-lo-sonic-youth?, ho dic per la cadència d'algunes cançons de la joventut sònica...sobretot les més lentes...

    ResponderEliminar